Era la primera vegada que m’aproximava a un dels textos filosòfics de Camús. Havia llegit un parell de les seves obres: l’Estranger i La Caiguda. Son novel·les punyents, que no deixen a ningú indiferent. Amb aquest bagatge tan minso vaig encarar El Mite de Sísif. El llibre em va agafar totalment desprevingut des de l’inici:

No hi ha sinó un problema filosòfic vertaderament seriós: el suïcidi. Jutjar que la vida val o no val la pena de ser viscuda és la qüestió clau de la filosofia.

Recordo enfadar-m’hi. La vida és realment absurda tal com afirma Camús? No te sentit? Si tot és absurd, perquè viure? Camús Banalitza la vida i el suïcidi? Aquestes preguntes ressonaven dins meu durant les primeres pàgines i, tot i que no hi sabia trobar una resposta (o potser precisament per això), la indignació m’envaïa.

A més a més, tot venia amanit d’una prosa a voltes pesada a voltes obscura, on de tan en tan trobava algun punt de llum a partir del qual recuperar la orientació. Camús et pot desorientar, o directament deixar fora de joc, amb la seva erudició que sovint té aires d’ostentació i elitisme. Sísif no és un text fàcil. No és tampoc una de les seves novel·les. Sísif demana atenció i paciència per desgranar allò que Camús ens vol dir.

L’enuig i la indignació inicial van anar deixant pas a un sentiment d’empatia i escolta a mesura avançava en el text. Amb paciència vaig anar destriant el gra de la palla i deixant de banda algun que altre artifici barroc. Cal dir-ho, la bona discussió del Atizador em va permetre copsar més clarament el que per a mi es l’essència del missatge de Camús. Em vaig adonar que Camús no és un nihilista consumat que s’abraça al sense-sentit de la vida per negar-la. Tot al contrari, ell s’aferra a l’absurd del nostre món per, precisament, reafirmar la vida, per convidar-nos a viure-la amb la màxima plenitud.

Per a Camús el que és absurd és entossudir-se a voler dotar el món i allò que ens envolta d’un sentit, d’una finalitat única. Ens diu:

Viure és fer viure l’absurd. Fer-lo viure és, abans que res, contemplar-lo.

Contemplar l’absurd però, no significa restar de braços creuats i resignar-se. Camús convida als lectors a rebel·lar-se contra l’absurd. Ens convida, paradoxalment, a la cerca del sentit partint de la premissa que res te sentit. Assumir l’absurd es una aposta vitalista. Ens allibera de convencions, regles i valors preestablerts. No hi ha una esperança última (la religió), no hi ha una explicació veritable (el racionalisme). Ser-ne conscient, no es el punt i final de la vida (suïcidi), sinó una invitació vitalista a prendre’n partit.

Finalment, l’empatia i l’escolta van donar pas a l’admiració i a la reflexió, perquè aquesta és una obra evocadora. No es possible llegir-la i no interpel·lar-se a un mateix sobre qüestions bàsiques com qui soc o perquè soc. Es per això que el Mite de Sísif és un clàssic. Ens interpel·la sobre l’essència de la condició humana. Ho fa ara i ho seguirà fent d’aquí cent anys.